DESTINS

Mai sabre si el destí

es qui posa el camí.

I els nostres peus

les nostres petjades

l'omplen de vida.

Mai sabre

si les coses que es llisquen

com l'aigua

d'entre els meus dits

es per no saber

o per que, senzillament

no puc retenir-les.

 Sec en un esglaó

retinguda del pas del temps

no vull deixar-me engolir 

ni posar barreres

ni que la meva mirada

perdi el color de l'esperança.

No vull deixar que els meus sonmis

queden adormits en un calaix.

Ni que el meu cor no formi part 

de l'esglai de la vida.

Sento que el vent

en fa pessigloles 

per que no pari mai de somriure

i fluixet a cau d'orella
en diu un secret

"El destí no et deixa de la ma

ni es perd entre els teus dits

esta tot just sota els teus peus

esperant que decideixis

quin serà, el proper pas" 

         Anna B. Pellicer

 Quizás porque la noche siempre rodea los momentos de una especial sensibilidad, que aparece en escena Joan Manel Serrat, buena compañía para cualquier momento y circunstancia. (dejo link del tema que escuchaba). El oleo que encabeza mi poema es de Diego de la Torre

http://youtu.be/mkH4hX2y7Ms