Tenía multitud de opcions: autopista, tren, autobús, metro. El meu monòleg en aquell terrat; refugi o regal d’un moment de pau, no tenia massa sentit. El botó, els guants i la senyora traient de la bústia una revista...era un poema. Sota un para-sol un nadó jugant amb la ampolla del xarop, millor fos que l’entremaliat del seu germà li tornès el mòbil de joguina. Quina es la visió que la vida et regala quant surts de sota els llençols, quant el pèndul del temps passat et fa reflexionar al vespre i tot?.
Aquell museu. Era a Montjuic? la multitud ens envoltava, semblava un concert d’imatges: Compartint un entrepà i una ullada des de lluny a la botiga on petites repliques a escala buscaven canvia de casa. Ens varem decidir per un penjoll i una ploma. Aquell artista et va mira content per lo bonica que estaves. Un esglai en forma de globus ens va fer obrir la boca i tancar els ulls. De segur que haguéssim tingut al facebook un munt d’entrades per veure les nostres cares. I aquell mirador des de on varem veure marxar el vaixell, potser un periodista ens hagués donat la noticia que allò era el final. Però assegut ben abraçats compartint la xocolata sobre la muralla que ens deixava els peus ballant amb l’aire. Varem compartir cullera; recordo que en vas deixar sense nata.
De sobte Barcelona agafa olor a clavegueram, la melodia que m’embriagava distorsiona el meu pensament i el meu cor entra en una espiral de embarbussament . Haig de amagar-me. He trobat una biblioteca, potser allà trobi on amagar tantes paraules. Una pissarra m’explica que algú esta enamorat. En fa malt. Pujo escales amunt, segueixo pujant escales, i arribo al terrat. Estic mirant la vida des de aquí dalt. Una espelma vermella, nosaltres també la posàvem en moments especials i l’embolcall d’algun esmorzar estan tapant la sortida de l’aigua.
M’acosto a la barana, busco el teu perfum. El boto, el nadó. Costa poc decidir-se. Te vida m’entrego a tu, vull tornar al costat de la meva estimada
ANNA
No hay comentarios:
Publicar un comentario